El Mestre B.K.S. Iyengar
Bellur Krishnamachar Sundararaja Iyengar va néixer el 14 de desembre de 1918, quan la seva mare Sheshamma patia els efectes d’una epidèmia de grip. El seu pare, Sri Krishnamachar, era mestre d’escola i Sundararaja va ser el seu tretzè fill. Sundararaja no va gaudir de bona salut durant la seva infància: fou víctima de la malària, el tifus i la tuberculosi en una època en què els antibiòtics no existien.
A l’edat de setze anys, Sundararaja va començar a practicar ioga amb el marit de la seva germana gran, Sri T. Krishnamacharya, home de gran fortalesa física, amb molt talent, cultura i una autoritat en les escriptures. Va ensenyar ioga al palau de Maharaja de Mysore. Fou un mestre molt exigent.
El 1936, quan Sundararaja tenia divuit anys, va ser designat pel seu guru per anar a Pune a ensenyar ioga durant sis mesos. L’elecció va recaure en ell perquè tenia cert coneixement de l’anglès en comparació amb els seus companys, que només parlaven la llengua local (kannada) o sànscrit. Sundararaja no va tenir elecció. Li van ordenar anar-hi i va haver de fer-ho. «Amb temor i dubte, em vaig rendir a la seva ordre com a privilegi (ashirvad) i me’n vaig anar a Pune, que s’ha convertit en el meu camp d’acció (karmabhumi) des de llavors», va reconèixer més endavant.
A Pune va suportar temps difícils: sense casa, ni amics, ni família, en un estat (Maharastra) la llengua i cultura del qual li eren estranyes. Tot i que havia viscut a casa del seu guru durant dos anys, abans d’anar a Pune, la seva relació amb Krishnamacharya havia estat molt limitada i no va tenir gaires oportunitats d’aprendre d’ell. Així doncs, a Pune, va decidir practicar amb interès i atenció per adquirir coneixement de la seva pròpia experiència. Va continuar sol, ajustant i definint les āsanas per aconseguir perfecció i precisió.
Podia mancar-li el menjar, però mai descuidava la pràctica. Practicava durant llargues hores fins a arribar a comprendre les tècniques de cada āsana i els seus efectes.
Aquesta perfecció i precisió de la seva pràctica va quedar palesa en el seu ensenyament, i el nombre d’alumnes va incrementar. No obstant això, en aquell temps, impartint classes de ioga no s’obtenien suficients ingressos per sobreviure en una ciutat. Sundararaja vivia als límits de la pobresa, sovint sense saber d’on arribaria el seu pròxim àpat.
El 1943, els seus germans van concertar el seu matrimoni amb una jove de setze anys anomenada Ramamani, que desconeixia el ioga quan va entrar a la vida de Sundararaja. Tanmateix, aviat va absorbir l’essència del ioga i es va convertir en una autèntica força darrere del progrés del seu marit. Mai va interferir en les seves pràctiques, ni en les seves classes. Al contrari, va arribar a ser un gran suport i un dels seus millors crítics i consellers. Va tenir cura d’una família nombrosa: cinc filles i un fill, gairebé sempre sense ajuda, cedint al seu marit el temps que ell necessitava per continuar el camí que havia escollit. A més va assumir la tasca d’iniciar els seus fills en el ioga.
B.K.S. Iyengar va començar a ser reconegut com a professor de ioga. Va ensenyar a algunes personalitats com J. Krishnamurti, a lluitadors per la llibertat com Jayaprakash Narayan, Achyut Patwardhan, comandant de l’Acadèmia de Defensa Nacional, i a nombrosos metges i industrials. Va oferir innombrables demostracions, molt apreciades per personalitats com el Dr. Rajendra Prasad, primer President de l’Índia, el Dr. Mohammad Hatta, exvicepresident d’Indonèsia, Marshal Bulganin, expresident de l’URSS, Nikita Krushchev, primer secretari del Partit Comunista de l’URSS, i li va ser concedida una audiència amb el Papa Pau VI.
Una trobada casual amb el mestre de violí Yehudi Menuhin, el 1952, va ser decisiva per introduir Guruji a occident, on se’l va començar a conèixer com Mr. Iyengar.
Menuhin era un alumne entusiasta i any rere any Guruji va haver de viatjar a l’estranger per ensenyar-lo a ell i la seva família. Moltes més persones es van unir a aquestes sessions i poc a poc un gran nombre d’occidentals es van convertir en els seus alumnes, que esperaven amb fervor que tornés un any més tard. Menuhin, com els seus altres alumnes, va continuar la pràctica i va reconèixer Mr. Iyengar com: «el seu millor professor de violí».
El 1975, va fundar el Ramamani Iyengar Memorial Yoga Institute a Pune, on va seguir ensenyant i investigant sobre el ioga durant quaranta anys.
Yogacharya Sri B.K.S. Iyengar ha estat reconegut com la màxima autoritat en ioga del seu temps a nivell mundial. Va ser nomenat doctor honoris causa en Ciències per la Universitat de Mysore el 1997. A més, també va rebre alguns dels guardons més prestigiosos que concedeix el Govern de l’Índia: el Padma Shri (1991), el Padma Bhushan (2002) i el Padma Vibhushan (2014). I la revista Time el va incloure a la seva llista de «Les cent persones més influents del món» (2004). Va morir a Pune el 20 d’agost de 2014, a l’edat de 95 anys.
